M’agrada el dring de les lletres del nou disc dels Brams. M’agrada des del mateix títol. Això d’anar
tancant les portes a la por ja traça un camí. La claredat expositiva no obsta perquè les lletres
bràmiques siguin pulcres, quasi pulquèrrimes, tot demostrant que es pot fer anar la destral de
la insubmissió i no ser destraler.
Resulta notable l’exploració de paradoxes (“els qui, volent negar-ho, ho feu evident”), la ironia
extrema ( per exemple a “Història d’Espanya, explicada pels espanyols”), el xoc al·legòric de
contraposar els tòpics del futbol a notícies devastadores (a “El futbol és així”) o la translació a
l’àmbit col·lectiu de conceptes individuals com ara l’ordre d’allunyament. Amb aquest “Anem
tancant les portes a la por” els Brams van desmentint que el seu nom només evoqui la cridòria.

Envia Compartir

Comentaris

Deixa un comentari!