BRAMS

Salta la navegació

Navegació

Discografia

XXV (La pell de brau)
Lletra: Salvador Espriu – Música: Xevi Vila

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble dels senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet el bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.




ORDRE D'ALLUNYAMENT
Lletra: Francesc Ribera – Música: David Rosell

Per haver atacat la llengua,
per pretendre fer-ne enfrontament
sembrant discòrdia,
per voler imposar la teva
i arraconar així el nostre present
al museu d'història,
amb l'agreujant que t'estàs fent
la víctima innocent,
però amb tu duus la tenebra
d'Almansa i de l'Ebre.

Pel saqueig inacabable
amb tot de negocis fraudulents
robant l'erari,
trampes ben justificades
amb projectes o bé inexistents
o innnecessaris,
amb l'agreujant d'anonimat,
de frau fiscal tapat
rere homes de palla
i d'empreses pantalla.

Exigim que sense cap demora
donis ara compliment
a l'ordre d'allunyament.
No et preguntis qui som per fer-te fora
sinó qui et pensaves que eres i
com t'hem aguantat tant temps.

Per haver emprat violència
amb la cançoneta oficial
de guardar l'ordre,
i fer-ho com a defensa
de la violència estructural
contra els pobres.
No es té en compte l'eximent
d'obeir cegament.
Just tot al contrari:
còmplice necessari.

Per pretendre que la raça
condicioni legalment els drets
de les persones.
Per promoure malfiança
i dels perjudicis voler
fer-ne normes.
No es preveu l'atenuant
de ser un pobre ignorant,
de ràbia i defollia
i de psicopatia.




EL MÉS PRECÍS DELS MAPES
Lletra: Francesc Ribera – Música: David Rosell

Quan una cosa és fictícia
ningú no la nega ni la combat.
Qui dispararia justícia
contra allò que mai no ha estat?

Altra cosa és aquell que somia
perquè les futures realitats
solen néixer de la utopia
del que es bat contra els presents ingrats.
Però si som tan irreals com assegureu,
contra què lluiteu?
Si els Països Catalans no existim,
per quin crim
preteneu condemnar-nos?

No fa tant anàveu amb pistoles
combatent la cultura, ara aneu
atacant les nostres escoles,
atacant directament l'hereu.
I la llengua, quin lligam magnífic
ha de ser, que més us heu estimat
fer el ridícul científic
de negar-ne la unitat.
I, al final és l'afany per la negació
i aquesta obsessió
contra tot allò que fa pudor de català
el que ens fa
molt més reals encara.

Vosaltres sou precisament
els qui, volent negar-ho, ho feu evident,
a cada nou atac o mostra de menyspreu
dibuixeu
el més precís dels mapes.

Proclameu que només som un cop de vent,
un absurd invent,
però vosaltres mateixos us delateu
quan lluiteu
contra la nostra ombra.




HISTÒRIA D'ESPANYA (explicada pels espanyols)
Lletra: Francesc Ribera – Música: Xevi Vila

Benvinguts i benvingudes a la classe magistral
de la història d'Espanya oficial
que desmentirà les faules i els contes obscens
amb què els nacionalistes adoctrinen els nens.

Amb l'ajuda d'individus com en Fabra i en Bauzá,
per combatre la mentida, finalment arribarà
a totes les escoles de cara al curs que ve
la història d'Espanya que els nens han de saber.

Tres mil anys d'història són
i per tant és la nació més antiga del món,
i de fet a les pintures d'Altamira ja s'hi veu
una tuna, un tricorni i el Santiago Bernabéu.

Els romans i els visigots vingueren aquí
pel bon tracte al turisme i no pas a conquerir.
La Dama d'Elx, que ja parlava valencià,
per educació en espanyol s'hi va adreçar.

Però allò que tant
confon i estranya,
amb la història tan gran
que té Espanya
és que alguns vulguin fotre el camp.

El rei Jaume, que era manyo i lapaoparlant,
va fer fora tots els moros de Mallorca i del llevant,
no pas com a reconquesta, sinó perquè van venir
a robar la feina a la gent d'aquí.

Després vam descobrir el continent americà
i aquella pobra gent tant es va meravellar
que morien a milers a les mines d'or
per pagar la catequesi i les classes d'espanyol.

I així vam ser l'imperi on
es deia que el sol mai no s'hi pon
i si s'ha desfet és perquè no hem fet ús
de la força contra qui no hi està de gust.

Quan Europa feia la revolució industrial
al principi ens va fer mandra i més tard ens va fer pal,
i vam evolucionar fins al moment precís
que Franco va guanyar les eleccions del trenta-sis.

Va ser el mateix Franco el fundador
de la democràcia, i en té els drets d'autor.
Hi ha qui atribueix als grecs l'invent,
però amb un altre sentit: govern de la gent.

Democràcia i monarquia per separat
ens van donar tan bon resultat
que les vam unir de forma experimental.
I mireu si ens ha anat bé, que hem guanyat un mundial.




ANEM TANCANT LES PORTES A LA POR
Lletra: Francesc Ribera – Música: Joaquim Serra / Sergi Beringues

És tan senzill com fer que, de l'esperança,
no ens faci mandra sostenir-ne el pes.
És tan senzill com no delegar-la
als que no volen que canviï res.

És tan fàcil si es pensa
que cal, amb permís o sense,
atorgar-se veu i vot.
És tan fàcil si un s'emplaça,
sigui a l'urna o a la plaça,
a dir-ho tot.

Bé sabem que la temença
és la dura recompensa
de la represàlia sagnant
i que aquell que la genera
de nosaltres sols espera
fer-la gran.

No seran mai més obstacle
l'amenaça i la coacció;
fermament anem tancant
les portes a la por.
Renunciem a acomodar-nos
a un futur de submissió;
fermament anem tancant
les portes a la por.

Com a pertot, tenim enzes i savis
però ens determina un interès sincer:
no allà on gronxava el bressol dels avis
sínó la franca voluntat de ser.

En l'adversitat funesta
s'ha respost amb la gran gesta
de l'empelt de cultura i de dret.
Si el país tingués, tal com
les persones, un cognom
fóra aquest.

I ara que aferrem la llança
al combat d'emancipar-nos
farem cas d'un únic seny:
un sol poble i no cap altre
estendard i no combatre
al seu terreny.




NO DEPENDRE
Lletra: Francesc Ribera – Música: Sergi Beringues

Ni el costum de créixer compulsivament
com un monstre que ha d'anar augmentant la dosi,
ni fer un estat independent
amb les normes que el capital imposi.

Ni un exèrcit que, amb l'excusa nacional,
vagi pel món vigilant pous de petroli,
ni una xarxa colonial
que ens faci rics a còpia de l'espoli.

Ni un mercadeig amb les necessitats
que transformi els drets humans en privilegis,
ni un patriotisme barat
que converteixi la queixa en sacrilegi.

Seria ridícul,
un cop arribats aquí,
per pressa, per mandra
copiar i reproduir
allò de què ens vam deseixir.

Ni el poder en mans dels quatre-cents,
que segueixin fent el que els dóna la gana
fent servir els senats i parlaments
per fer creure a la gent que el poble mana.

Ens diràs que és impossible i que el món
està muntat d'una altra forma.
Però, de coses impossibles, què en sabràs?
Tot és impossible fins que ho fas!

Independència
és no dependre,
no és pas canviar d'opressor,
és no dependre,
no és només separació
de l'estat anterior,
és no dependre,
sobirania energètica
és no dependre,
sobirania alimentària
és no dependre,
sobirania econòmica
és no dependre,
sobirania de gènere
és no dependre,
és no dependre de ningú
llevat de tu,
i això no,
no vol dir estar aïllat,
sinó
que la relació
és amistat
i no submissió.
És no dependre.




EL FUTBOL ÉS AIXÍ
Lletra: Francesc Ribera – Música: Sergi Beringues

La inundació ha deixat la regió devastada.
Però això ho remuntarem al partit de tornada.
Dos cotxes bomba esclaten a l’Orient Mitjà.
Ho hem provat però la pilota no ha volgut entrar.

Una altra dona assassinada pel seu marit.
Però descaradament ens han robat el partit.
Txetxènia ha estat atacada per l’exèrcit rus.
Segurament l’empat hauria estat més just.

El futbol és així.

Per no pagar la quota, ara el banc els embarga.
Però no cal preocupar-se, la lliga és molt llarga.
Setanta morts en brots de violència religiosa.
Ha estat una targeta groga molt rigorosa.

Augmenta un vint per cent la venda d’armes de foc.
Però a la repetició veureu que és fora de joc.
L'estafa ha prescrit i el cas ha estat arxivat.
Però aquest zero a zero no és pas un mal resultat.

Europa exigeix una nova retallada.
Són molt perillosos a pilota parada.
La corrupció afecta dotze membres del govern.
Haurem de reforçar-nos al mercat d'hivern.

Si ens han acomiadat sense motiu,
si l’habitatge té un preu abusiu,
fotrem l’àrbitre al riu.




AIGUÒLICS ANÒNIMS
Lletra: Francesc Ribera – Música: Sergi Beringues

No sóc ningú per donar-vos consell
i no voldria ficar-me on no em demanen.
No pretenc ara inflar-vos el cervell
però em veig amb l'obligació de parlar.

M'ha semblat veure per casualitat
que estàveu fent com si res i bevent gots d'aigua.
Jo, que he llegit sobre el tema, he pensat
d'advertir la insensatesa que feu.

Si rovella el ferro,
si forada pedres,
si podreix la fusta:
que farà al vostre cos!?

No begueu aigua!
No begueu aigua! Cal ser fort!
Tothom que ho ha fet, tard o d'hora, s'ha mort.

No us dic pas que no l'utilitzeu
per rentar els plats, per dutxar-vos o regar les plantes.
Però, per favor, hi ha qui se la beu!
Com es pot ser tan degenerat?

I com en tot sempre trobaràs
aquell que vol fer negoci de la desgràcia;
fins i tot s'ha arribat a donar el cas
del fill de puta que l'envasa i la ven.

No exagero, l'aigua és verí,
hi ha estudis fets en revistes de ciència,
l'O.M.S. fa vint anys que ja ho va advertir
i qualsevol metge us ho confirmarà.




LA CLAU DE VOLTA
Lletra: Francesc Ribera – Música: David Rosell

Vist ara en perspectiva
gairebé no ens en sabem avenir;
des de la primera temptativa
com cony hem arribat fins aquí.

No teníem res, ni traça, ni ciència,
ni mètode, ni amics, ni diners,
ni la més mínima experiència
que no fos fotre-ho tot al revés.

Però hi ha una cosa
que predisposa
a deixar enrere
tota barrera
i que és propensa
per poder vèncer
i és tenir raó.

La clau de volta
de la revolta
ha estat el clàssic,
l'element bàsic
que fa possible
fer-se invencible,
que és tenir raó.

Sense cap altra ajuda
que no fos la burla i l'escarment
ni cap victòria reconeguda
per poder esdevenir referent.

La nostra construcció era la més baixa
-tant temps discutint de fonaments-
però quan les més altes s'ensorraven
entre la runa va quedar emergent.

I per tant ser revolucionari
és tant sols activar la raó,
és anar-hi, anar-hi i anar-hi,
és exercir de detonador.




TRES EXÈRCITS
Lletra: Francesc Ribera – Música: David Rosell

Prendrem la terra com un full en blanc
I, del camí que farem, comptant parades,
equívocs, giragonses i entrebancs,
se'n podrà llegir el rastre en el mapa
com un poema viu de llibertat.

Farem l'atmosfera del nostre alè,
de l'alè de la lluita infatigable,
a raig amb els panteixos dels cansats,
a poc a poc amb els petons dels amants:
del sentir pregon l'aire n'omplirem.

Sortirem, també, quan calgui a la mar
on el combat la salabror perfuma.
Seguirem la costa de far a far,
i les ones pintaran d'escuma
el contorn dels Països Catalans.

Amb els tres exèrcits radiants
cridaran els comandants:
«Que la victòria al cap sigui abans;
després al cor, després a les mans.»




ESPERAVA AQUEST MOMENT
Lletra: Francesc Ribera – Música: David Rosell

Quan em dèieu cada dia
que el meu somni mai seria
res més que una fantasia
i un capritx d'adolescent,
esperava aquest moment.

Quan dèieu que aquestes lluites
són només de somiatruites,
que és millor anar a corre-cuita
a engreixar el compte corrent,
esperava aquest moment.

Quan dèieu amb veu tossuda
“aquesta idea és collonuda,
però és una causa perduda,
no sereu mai més de cent”,
esperava aquest moment.

I si som on som ara
és perquè no ens aturàrem,
és perquè vam decidir no fotre-us cas,
i vam creure imprescindible
voler més del que és possible
i convertir la utopia en desenllaç.

Quan, condescendents de mena,
donant copets a l'esquena
em dèieu com si us fes pena
que pecava d'innocent,
esperava aquest moment.

Quan suant paternalisme
i advertint-me de l'abisme
entre jo i el realisme
dèieu que era un cap calent,
esperava aquest moment.

Com si la memòria no us fes cap favor
tornareu a repetir el mateix error
sotmetent les esperances
a les lleis i a les finances
i a l'efecte dissuasiu que té el temor.




SI LA VIDA FOS UN DIA
Lletra: Francesc Ribera – Música: Jordi Castilla

Si la vida fos un dia
i la mort quan un s'adorm,
el matí seria, és clar, la joventut.
Jo el dinar endarreriria
i a les cinc encara tossut
estaria fent el vermut.

Si la vida fos un dia
i la mort quan un s'adorm,
havent dinat arreglaríem el món:
en una llarga sobretaula
defensar deu mil raons,
fent dringar glaçons.

Establiria conxorxes
d'entre cinc i deu minuts
amb perfectes desconeguts.

Com si fos un assolellat dia d'estiu,
com si fos una vigília de festiu,
si la vida fos un dia
i la mort quan un s'adorm,
presumiria d'intempestiu.

Butlletí

Per a subscriure't, introdueix aquí el teu correu electrònic: avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.


       

TWITTER


©2014 BRAMS
Allotjat a Xadica