BRAMS

Salta la navegació

Navegació

Discografia

Cal seguir lluitant
Cal seguir lluitant



LLetres a Viasona

Llista de temes

  1. Moros i cristians
  2. Quan t'imagino cagant
  3. Massana
  4. Vull per a demà
  5. El meu cor pertany al papa
  6. Inici de càstic al fetge
  7. Herbes i fermentats
  8. El dia dels innocents
  9. Tot depèn
  10. Popular infantil

Moros i cristians

Els polítics del país
estan ben encaparrats
en dividir Catalunya
en dues comunitats:
entre blancs clars i blancs foscos,
entre europeus i africans,
entre polacs i xarnegos,
entre moros i cristians.


Hi ha dos partits antagònics,
hi ha dos líders enemics.
Tota la seva doctrina
és l'antagonisme de si.
Mentre els votants es barallen
per quin dels dos té raó
ells compateixen la taula,
la cassola i el porró.


Si el que vols és distingir la gent
cal seguir aquesta norma:
no et fixis en el color de la pell,
mira el color de l'uniforme.


Aquesta gent el que voldria
és mantenir-nos dividits,
no pas per ideologia,
sinó per on som parits.
Però l'única diferència
que cal en compte tenir
és entre poble i burgesos,
opressors i oprimits.


Entre un port i un feixista
la diferència és de pes:
del porc tot s'aprofita
i de l'altre no se'n treu res.
Però també tenen semblances,
i quelcom a compartir:
tant al porc com al feixista
li arriba el seu Sant Martí. 


Quan t'imagino cagant

És ben patètica la vida,
tu n'ets l'exemple més latent,
la teva existència convida
a que es parteixi el pit la gent.
Tota la vida has parit pena,
el teu pas del món no ha valgut un ral,
tens la gràcia on comença l'esquena,
ets asimètric mental.


I és que tots els teus recursos
de demòcrata erudit
acaben quan s'acaben els discursos
que els teus demés t'han escrit.
Mascota dels gamarussos,
exemple del zero absolut,
potser caldria posar un totxo
al capdamunt de l'escut.


Però el què realment m'acollona,
el que em té aclaparat,
és que sigui la corona
l'únic que brilla al teu cap.


Arribes a ser tan inepte,
tan dropo i tan ignorant
que quan el tinc més respecte
és quan t'imagino cagant. 


Massana

Amb camisa de llana, pantalons de pana,
la llibertat al cap i el mauser a la mà,
en Marcel·lí Massana -un maqui com Déu mana-
pels vols dels anys cinquanta corria pel Berguedà.


-Bon dia senyorets, traieu tots els bitllets
que heu fet aquest mes explotant els obrers,
i ara en calçotets, davant nostres matxets,
passejareu, ridículs, enmig dels telers.-


El comandant no es treia de la closca una idea:
fotre'l a la garjola i que s'hi podrís.
Però dels dits cada dia en Massana se li esmunyia,
el tenia amargat, pobre infeliç.


Ai, Massana, considera'ns els teus néts,
els tricornis s'avorreixen tant
d'ençà que no hi ets,
encomana'ns la trempera que et va acompanyar
a veure si d'una vegada els fem treballar.


Se li'n fotia una merda si els de la capa verda
quan baixava a Berga el veien enlloc.
Cap d'ells no coneixia la cara que paria
i era capaç d'anar allà i demanar-els-hi foc.


Diuen inclús que un dia que el comandant s'avorria
fotent el carajillo sol, assegut a un bar,
el va trobar pagat pel de la taule del costat:
un tal Massana que acabava de marxar.


Un dia Ràdio Andorra per les ones va fer córrer
dedicada al comandant de la guàrdia civil
la salutació galana, de part d'en Massana:
l'"Esperame en el Cielo" d'en Machín.


Però aquesta vegada va cometre una errada
- i és per això que mai no es podrà revenjar aquest duel-
no recordà una dada, que ho sap fins la mainada,
i és que els guàrdies civils no van al cel.


Mai cap guàrdia civil el pogué dur al garrot vil,
qui dia passa any empeny i vet aquí que es va fer gran,
i exiliat a Occitània morí Marcel·Alí Massana
d'un fart de riure mentre recordava el comandant. 


Vull per a demà

Pels ports del Ribagorça al cor de la Noguera
paro el meu cotxe i resto badant,
les alzines que s'allunyen al capvespre
de la terra surt quelcom sobrenatural.
Lluny les mentides i els errors,
lluny la injustícia i la por.
És l'amor qui m'empeny a estimar la justícia
que aquesta terra m'està demanant.


Per l'Eix del Llobregat pujant a Berga,
se'm fa evident dels homes el progrés,
els boscos i els rius que abans eren nets
paisatge fet a clapes que ens han cremat.
Potser si, sortim endavant.
Tots gaudim d'oportunitats.
Però mentre l'home no entengui la raó
d'estimar, l'indret on viu, al seu voltant jo


Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d'amor llenço el puny al vent
jo vull per a demà la meva terra lliure!


Si heu pujat als cims pels volts de maig i heu vist la bellesa que s'ofereix,
heu sentit remoure els vostres endins amb el vent que us retorna el vostre esperit,
jo també he somiat aquesta nit tota la terra estes així,
homes com flors naixent arreu sacsejats pel vent de llibertat
que els fa més dignes i he pensat que...


El meu cor pertany al papa

Quan un xicot em fa la cort
sento com la sang se m'escalfa
i em ragen uns sucs que em mullen els malucs,
però el meu cor pertany al Papa.
Si he d'explicar la veritat
de cardar em moro de ganes,
però me n'estaré, no estaria bé,
perquè el meu cor pertany al Papa.


El meu cor pertany al Papa,
pensant en ell sempre em fico al llit,
ell ha d'oferir el meu cos verge
a l'home que ha de ser el meu marit.


Ell té la clau que obre el candau,
aquell que la xona em txapa,
i et serà en va cridar al manyà
perquè el meu cor pertany al Papa.
Totes les nits amb els meus dits
la luxúria m'esgarrapa,
i només ells coneixen la meva pell
perquè el meu cor pertany al Papa. 


Inici de càstic al fetge

Bon dia senyor metge, em fa molt de mal el fetge,
tal com si amb un black&decker m'estiguessin burxant,
com si tingués a dins un niu de ratolins
que amb abrics de pell d'eriçó ballessin ska.


Pel que m'està dient vostè beu de valent,
aquest món tot té un límit, i aquest és el seu.
Té el fetge destrossat, l'estómac perforat.
Si es fot un quinto més avui soparà amb Déu.
Si es fot un quinto més avui soparà, soparà amb Déu.


Quin sentit té la vida, abstèmia i avorrida?
Què he fet jo, Déu meu, per a merèixer això?
No em tregui la beguda, grandíssim fill de puta,
no em recepti aigua que serà pitjor.


No em tregui la cervesa que faré alguna bestiesa,
per viure sense canyes em tiro per un barranc.
No puc estar mentre visqui sense tastar el whisky.
¿No veu que se m'hi havia acostumat la sang?


S'hi posi com s'hi posi, es desprèn de la diagnosi
que ha de deixar de mamar immediatament
perquè el seu cos putó necessita repòs
si no vol que aviat aquest repòs sigui etern.
Si no vol que aviat aquest repòs, aquest repòs sigui etern.


Quin sentit té la vida, abstèmia i avorrida?
Què he fet jo, Déu meu, per a merèixer això?
No em tregui la beguda, grandíssim fill de puta,
no em recepti aigua que serà pitjor.


Apunyali'm per l'esquena, engreixi'm la morena,
foti'm banyes, tan m'és, si la meva dona vol,
cremi la meva casa, transformi el meu cotxe en brasa,
però pel que més vulgui, no em prohibeixi l'alcohol.


Cremi'm els mugrons, mossegui'm els collons,
faci'm la cirurgia i deixi'm com l'Aznar,
sodomitzi'm cent vegades, amb naps i pastanagues,
però si us plau no em privi dels plaers del bar
però si us plau no em privi dels plaers, dels plaers del bar.


Quin sentit té?
És el què passa
per beure massa
pren xocolata
i deixa els licors.  


Herbes i fermentats

De xic ja m'agradaven herbes i flors,
les cuidava amb tot el meu amor.
Potser és una mania,
però em segueixen agradant molt.
Especialment la maria,
la rego i en tinc cura cada dia.
Viu al costat d'un gerani
contemplant el Mediterrani.


Si l'èxtasi el trobo quan bec
em ve de quan era un marrec,
amagat al celler del padrí
fins que agafava un bon pet
flotant en el perfum diví
que desprèn aquell bon vi
que tans cops m'ha omplert la gerra,
que tans cops m'ha tirat per terra.


Herbes i fermentats
és el nostre lema,
el lema dels tronats.


I a qui em digui que sóc un drogat,
un bandarra i un tronat,
jo l'engegaré al carall,
que no estic pas mort i enterrat,
i que es quedi amb el detall
que una cosa és un cavall
i una altra la marihuana:
herba ferma per a gent sana. 


El dia dels innocents

Corria un mes de febrer
dels principis dels vuitanta,
el govern de l'UCD
i tot l'estat feia aigües,
i es van fer els espanyols
- i els que no ho som - una pregunta:
Com collons hi pot haver
transició sense ruptura?


Així doncs que aprofitant
un debat d'investidura
van trobar del tot adient
recordar la dictadura,
donar un sentit al rei
i a aquella Espanya nova.
El sistema amb l'aigua el coll
volia guardar la roba.


Calia muntar
un dia dels innocents
els poders fàctics
no podien perdre temps.


Els "pallassos de la tele"
van interrompre esgarrifats,
per emetre en directe
el segrest dels diputats.
Però allò era un número de circ,
i no una interrupció:
Gabi, Juan Carlos, Miliki,
el Tejero i el Fofó.
Després va sortir la toia
amb el guió molt ben après,
no és d'extrenyar perquè el tenia
escrit des de fotia un mes,
i tot i que és mal actor
i se li va veure el "plumero",
la gent que ho mirava deia:
"-Olé, els teus collons, torero."


Vint-i-tres de febrer,
dia dels innocents,
"ha guanyat la democràcia!"
cridaven tots contents.


Però cercant la realitat
i fugint de pallassades:
la monarquia, l'estat,
Espanya i sa democràcia
són filles del dictador
que va prendre per les armes
el poder a un pobles forts
que no creien innocentades.


Tot depèn

En aquesta maleïda terra
ningú no és amo del seu destí,
els que manen decideixen
quan pots viure i quan pots morir.
Energia nuclear
és la seva solució:
arriscar la pell dels altres
és un negoci rodó.


Ens resten molts afers pendents
i aquesta bomba sota el cul ens fa d'esperó
tenim temps si no peta Cofrents
si no peta abans Ascó.
Seguirem colpint amb la cadència
d'aquesta cançó de l'enfadós,
no ens mancarà la paciència
si no peta Vandellòs


Tot depèn d'Ascó
tot depèn de Vandellòs


Caurà el blau de la blavera,
rebentarem la presó,
inspectors a la banyera
si no peta abans Ascó.
Seguirem fotent escàndol
cremarem inquisidors
mai no canviarem de bàndol
si no peta Vandellòs.


Destruirem el feixisme,
enviarem el rei borbó
a l'infern a fer turisme
si no peta abans Ascó.
A burgesos i empresaris
diputats i senadors
expropiarem els salaris
si no peta Vandellòs.


Popular infantil

Cinc ministres té el govern
De cinc un en penjarem.


Si mireu el vent d'on ve
Veureu el govern com dansa.
Si mireu el vent d'on ve
Veureu com dansa el govern.


Quatre ministres té el govern
De cinc un en penjarem.


Tres ministres té el govern
De cinc un en penjarem.


Dos ministres té el govern
De cinc un en penjarem.


Un ministre té el govern
Un que queda, el penjarem


Cap ministre té el govern
Només queda el president

Butlletí

Per a subscriure't, introdueix aquí el teu correu electrònic: avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.


       

TWITTER


©2014 BRAMS
Allotjat a Xadica